L’homo simbòlic. Els dilemes de l’educació com a socialització.
Per què hem d’acceptar les normes i els límits que ordenen una cultura, si podrien ser-ne uns altres? Si l’ésser humà és un ésser simbòlic, hem d’acceptar acríticament els símbols i la cultura que se’ns transmeten, i que imposen una realitat previsible que pot no agradar-nos? Tenim l’obligació ètica d’oposar-nos al fet que es transmetin determinats codis simbòlics? Podem rebel·lar-nos-hi?
Certament, l’ésser humà en la seva condició d’individu social que conviu amb molts altres més en el si d’una comunitat, necessita d’unes normes i uns límits que permetin la convivència doncs altrament el seu desconeixement i / o incompliment podrien generar situacions de conflicte.
I, per molt seny que puguem esperar dels altres, massa sovint les autoritats es veuen obligades a normativitzar fins al darrer detall la vida quotidiana de la ciutadania; les ordenances municipals sobre civisme de molts ajuntaments en són una bona mostra.
Seguint el fil de l’exemple de la piscina, podem imaginar-nos altres contextos tan dispars com l’ús particular de les platges o la plaça del poble, o bé sortir de copes amb les amistats un dissabte a la nit. O, i prenent consciència del moment que actualment vivim a Catalunya, la posada de llaços grocs en espais públics i l’opció oposada, decidir treure’ls.
Si ens adonem compte, l’espai públic és l’eix sobre el que es vertebra bona part de la normativa vigent. I existeix perquè sovint els interessos o necessitats d’unes o altres persones xoquen i es confronten, i és necessària una regulació, consensuada en el si d’una societat democràtica i tolerant, que faciliti l’encaix d’ambdues o més posicions.
El problema rau quan el context cultural posa sobre la taula uns costums i unes tradicions immobilistes que es perden en el record històric i segueixen uns criteris injustos i arbitraris, provocant desigualtats i limitant les oportunitats.
És el cas notori de països i regions de cultura musulmana o d’un arrelament androcèntric gairebé perpetu com la Índia, on el ple i lliure desenvolupament de les dones és obstaculitzat per les creences, la religió i el paper que se’ls confereix en el si de la comunitat i la família, en molts casos supeditat a l’home.
Per exemple, en alguns territoris les dones no poden compartir espais públics amb homes que no siguin de la seva mateixa família, o han de demanar permís al marit o al pare. En altres casos existeix una reticència a la seva escolarització, a determinades pràctiques de lleure, una imposició en la manera de vestir-se i, fins i tot, poden patir mutilacions com l’ablació del clítoris.
Hom podria pensar erròniament que tot activisme feminista ha de ser protagonitzat exclusivament per dones. Greu error perquè si els homes entenem que la seva lluita també és la nostra per la consecució d’un ideal d’equitat i justícia socials, compartirem no sols els mateixos objectius i metes sinó també esforços i sacrificis.
També des d’una perspectiva estrictament econòmica podem observar que en alguns països, sobretot aquells que són productors de petroli, mentre que bona part de la població passa gana, penúria i dificultats per accedir als recursos, una molt petita minoria acapara veritables fortunes i gaudeix de luxes inimaginables.
Comprenc que des del meu posicionament acomodat en el si d’un model cultural basat en el neoliberalisme econòmic, la democràcia representativa, la redistribució de les rendes i l’existència d’uns serveis públics bàsics, puc veure les coses certament des d’una perspectiva un pèl massa allunyada i molt poc conscient, especialment en relació a models culturals com el musulmà del que sols conec allò que puc conèixer i havent de separar-ne el biaix informatiu d’unes o altres fonts.
Però crec precisament que és en aquest països, on coexisteix la tecnologia més innovadora (vehicles híbrids, smartphones, xarxes socials online…) amb els costums més ancestrals, on modernitat i tradició s’enfronten, lluiten i xoquen davant certes reformes polítiques com la supressió de la poligàmia o l’emancipació de les dones (poder conduir el seu cotxe o obrir un compte corrent propi).
És en aquests contextos de societats i països on la realitat i convivència socials no es basen en una relació a partir de la comprensió i respecte a la pluralitat i diversitat, sinó en múltiples formes de discriminació, assimilació o confrontació, on sí són legítimes l’oposició i la rebel·lió a l’status quo existent i establert.
Així, la Primavera àrab és el nom amb el que coneixem la gran onada gairebé revolucionària d’aixecaments, manifestacions i protestes laiques i demòcrates que entre 2010 i 2011 se succeïren en diferents nacions àrabs, des de Tunísia fins a Iran, contra una situació econòmica en paràlisi, les restriccions polítiques, la corrupció de règims autoritaris, les injustícies socials i les males condicions de vida.
De fet, Europa no és aliena a aquesta mena d’episodis i n’hem viscut uns quants de molt rellevants, cadascun amb una empremta i significància úniques però que plegats comparteixen uns objectius molt similars: la consecució d’una societat més justa i solidària.
La Primavera de Praga, el Maig francès del 68 i el moviment dels “armilles grogues” ara, probablement en siguin els més coneguts.
Vivim en societats cada cop més complexes, i ja no sols pel nombre de persones que les conformem, sinó també per l’existència d’una realitat multicultural que pot comportar un seguit de conflictes sovint complicats de resoldre i que, alhora, poden trencar seriosament la convivència.
Si les normes i costums que ens regeixen permeten una integració plena de tots els grups, comunitats i col·lectius, mantenint-ne les diferents identitats, des d’un pla d’igualtat i afavorint la relació i entesa entre elles, benvingudes siguin perquè generaran un espai comú per a la diversitat i pluralitat.
D’altra manera, si una societat es regeix per unes normes i costums impositius, fàcilment des de la desconfiança valorarà com una amenaça que pot afectar la uniformitat establerta, la presència de persones o col·lectius minoritaris que, de manera quasi immediata, seran objecte de discriminació i marginació.
L’arribada a Catalunya de milers d’adolescents estrangers majoritàriament vinguts del Magreb és un fenomen davant del que malauradament moltes persones de casa nostra veuen amb por i rebuig.
Però també tenim mostres d’una gran solidaritat i, en el meu cas particular, participar des d’aquest mes i durant mig any com a mentor social voluntari en el projecte Amb tu de l’Associació Quilòmetre Zero em pot permetre precisament viure intensament l’argumentari de tota aquesta dissertació.
Voldria extendre’m un pèl més i exemplificar com també des del diàleg i la confrontació intergeneracional entre joves i adults, els primers poden sacsejar els fonaments ideològics i models vitals dels segons i, a la vegada, protagonitzar moviments polítics com els que sorgiren del 15M.
És aquest esperit de rebel·lió i desobediència tan propi dels adolescents el que pot certament provocar canvis en la ciutadania, en la manera de replantejar els reglaments -què està bé i què no- i, en conseqüència, la manera de concebre la mateixa societat.
Recordem, i poso un darrer exemple, que a Espanya i encara més en zones rurals, i no pas fa gaires anys enrere, no es tolerava i encara menys es podia comprendre, una relació entre persones del mateix sexe.
A títol individual un pot estar d’acord o en desacord amb unes o altres normes o tradicions, recollides en l’ordenament jurídic o acceptades pel consens i conformitat d’una majoria social, però si se sap conviure i des del respecte qüestionar-ne la validesa o conveniència, des del debat polític i social sempre es tindrà la possibilitat de ser escoltat així com també de guanyar suports i afinitats cap a una o altra direcció.
David CROS PALLARÈS
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada