L'homo emocional.
Els dilemes de l’educació com a autoconeixement.
Al llarg d’aquests darrers anys he descobert i après, des de la meva més humil posició, la significància holística de l’ésser humà.
Des d’aquesta concepció, apresa en un primer moment en l’àmbit sociosanitari de l’atenció centrada en la persona, hem de comprendre que tot individu és la suma de cinc dimensions: física, psíquica, social, emocional i espiritual. I cadascuna d’elles genera un espai de sensacions i vincles que connecta amb els de les altres quatre. Totes cinc conformen un ésser que ha de trobar l’equilibri en cadascuna per així viure en harmonia.
Podem tenir cura del nostre cos portant una dieta sana i equilibrada, fent exercici físic i realitzant hàbits saludables.
Podem tenir cura de la nostra ment reflexionant entorn als pensaments que ens poden atormentar o amoïnar a fi d’entendre l’arrel de la seva naturalesa i resoldre’ls des de la serenitat.
Podem tenir cura de l’entorn humà en el que vivim si vetllem per cadascuna de les relacions personals amb les que connectem.
Podem tenir cura de les nostres emocions quan som capaços comprendre-les, expressar-les i interpretar les dels altres.
Podem tenir cura del nostre esperit quan busquem respostes a qüestions transcendentals que superen plantejaments materials i temporals, encara que no siguin categòriques.
En resum, podem tenir cura del nostre propi benestar si cuidem cadascuna d’aquestes dimensions.
De fet, com a éssers som un model sistèmic per excel·lència, doncs aquestes dimensions són interdependents i si una queda afectada, es produirà un efecte en cadena, en major o menor grau, sobre cadascuna de les altres.
Una altra perspectiva similar i un pèl més abreujada, és la que planteja, des d’una visió gestàltica, l’ésser humà com la suma de tres esferes: cos, ment i emocions.
Des de cadascuna d’aquestes esferes, cadascun de nosaltres actua, pensa i sent. I en la manera que som capaços de comprendre que cadascuna d’aquestes manifestacions individuals van interconnectades i cap és autònoma de les altres, entendrem que des de la base de les emocions, de com les gestionem, podem transformar el nostre pensament i, alhora, el nostre comportament.
“Per exemple, davant de la mateixa situació o percepció d’un objecte, una persona, un lloc, un succés, un record, una fantasia… dues persones poden sentir emocions diferents, i això és perquè la interpretació que en fan és la que motiva quina primera emoció sorgeix.
Aquesta interpretació sempre va vinculada a un sistema propi de creences, principis i valors, i genera una emoció que la persona sent en el propi cos i que la motiva a manifestar-la cap a l’exterior, sovint, per mitjà d’una acció.” (Dettoni, 2017. Pàgs. 5 i 6)
Aquesta interpretació sempre va vinculada a un sistema propi de creences, principis i valors, i genera una emoció que la persona sent en el propi cos i que la motiva a manifestar-la cap a l’exterior, sovint, per mitjà d’una acció.” (Dettoni, 2017. Pàgs. 5 i 6)
Pensem, per exemple, en un adolescent que es posa gelós quan creu veure la seva parella flirtrejant amb una altre noi i reacciona de manera violenta etzibant un cop de puny sobre un moble.
La meva participació com a educador de suport voluntari en el Programa d’Acompanyament Educatiu de la Fundació Catalunya - La Pedrera així com la lectura de la seva Guia d’Intervenció (Pax Dettoni Serrano, 2017) m’han permès aprofundir en la rellevància de l’educació emocional.
Howard Gardner va proposar el marc teòric de les intel·ligències múltiples el 1983. Segons aquesta teoria, les persones disposem de vuit intel·ligències diferents que es troben presents en diferents proporcions. I la combinació resultant, amb predominança d’una, dues o tres per damunt de les altres, és decisiva per afrontar els aprenentatges, especialment durant la infància i adolescència.
En la mesura que podem identificar-les, podem maximitzar la potencialitat de cadascuna per mitjà de les eines educatives més adequades o adaptar aquestes a la particularitat de cada nen i nena.
Entre aquestes vuit intel·ligències tenim la intrapersonal i la interpersonal. La primera ens permet treballar l’autoconeixement i la segona, les habilitats socials que ens capaciten per al reconeixement dels altres, la cooperació, la resolució de conflictes i l’establiment de relacions, entre molts altres aspectes.
De facto, ambdues intel·ligències conformarien una més global, la intel·ligència emocional.
A mesura que, com a societat, progressem en el nostre coneixement de la persona i el seu desenvolupament, ens estem adonant compte de com d’extraordinari és el paper que juguen les emocions i, per tant, de com és significatiu l’aprenentatge i adquisició de tècniques i habilitats que, tant puguin orientar-nos pels diferents itineraris que ens porten, com també ens permetin encaminar-les cap a una o altra direcció.
En aquest país fa cosa de vint anys enrere es posava sobre la taula el debat de la conveniència i encert de l’educació sexual a les escoles, i ara també és cert que l’educació emocional n’ha pres el relleu i ha esdevingut gairebé l’eix sobre el que giren totes les accions socioeducatives, i ja no sols a les escoles, sinó també en tota mena d’entorns i contextos: a les empreses, als centres sociosanitaris, als centres penitenciaris, etc.
Avui per avui procurem educar, especialment des dels instituts, en una visió crítica i alhora reflexiva del coneixement i de la realitat que ens envolta. I en la mateixa mesura que pretenem educar en la manera més adequada d’actuar i pensar -solidaritat i tolerància-, també ho hem de fer en la manera de sentir.
Perquè en la mesura que el desenvolupament cognitiu, intel·lectual i emocional vagin consolidant-se, la persona podrà ser protagonista exclusiva del seu propi empoderament personal, ser conscient dels seus propis sentiments i conseqüent amb les seves decisions.
Perquè en la mesura que el desenvolupament cognitiu, intel·lectual i emocional vagin consolidant-se, la persona podrà ser protagonista exclusiva del seu propi empoderament personal, ser conscient dels seus propis sentiments i conseqüent amb les seves decisions.
Com prou bé descriu Erik Erikson en les etapes del desenvolupament (1980), en cada etapa del cicle vital, se succeiran un seguit de fets, oportunitats i contratemps que marcaran un abans i un després en la percepció i comprensió del món, dels altres i de nosaltres mateixos que ens permetrà descobrir tant coses meravelloses i singulars com també espantoses i vergonyoses.
Conforme anem creixent, i ja no sols des de la maduració biològica quan som petits sinó també des de la maduresa psicològica quan som adults, podem ampliar l’horitzó del nostre coneixement i bastir-nos de recursos i estratègies per afrontar cada nou repte personal, però és la nostra intel·ligència emocional la que acabarà per determinar l’èxit o el fracàs de les decisions que prenguem.
Decisions que són fruit de com hem viscut les relacions personals -especialment amb els pares-, i de com ens hem ubicat i sentit en relació als altres, sobretot durant la nostra escolarització.
És així com la infància i adolescència emergeixen com etapes sensibles en les que la flexibilitat i plasticitat neuronal permeten l’aprenentatge i regulació no ja dels propis raonaments sinó també de les emocions.
Conforme anem creixent, i ja no sols des de la maduració biològica quan som petits sinó també des de la maduresa psicològica quan som adults, podem ampliar l’horitzó del nostre coneixement i bastir-nos de recursos i estratègies per afrontar cada nou repte personal, però és la nostra intel·ligència emocional la que acabarà per determinar l’èxit o el fracàs de les decisions que prenguem.
Decisions que són fruit de com hem viscut les relacions personals -especialment amb els pares-, i de com ens hem ubicat i sentit en relació als altres, sobretot durant la nostra escolarització.
És així com la infància i adolescència emergeixen com etapes sensibles en les que la flexibilitat i plasticitat neuronal permeten l’aprenentatge i regulació no ja dels propis raonaments sinó també de les emocions.
Però de fet en qualsevol altre moment vital podem aprendre’n.
Des de casa i des de les escoles podem educar de manera integral els infants i adolescents, i dotar-los de recursos personals que els permetin enfrontar-se amb seguretat i confiança a les múltiples situacions que la vida adulta els portarà. Però també qualsevol altre col·lectiu de persones i famílies que es trobin en desavantatge social o en situació de vulnerabilitat vers la consecució dels seus propis objectius vitals que no són altres que el seu benestar.
I les persones que actuem genèricament com a educadors, tant si hi tenim o no cap vincle familiar, hem d’acompanyar en aquest procés amb la responsabilitat i compromís d’esdevenir alhora un referent i model emocionalment intel·ligent.
I és en aquest precís punt on veig una feblesa en la concepció de la mateixa educació emocional.
Estic estudiant una formació universitària que em permetrà adquirir uns coneixements i unes competències per a l’exercici d’una professió com la d’educador social. Però realment de debò estaré prou preparat?
Crec molt honestament en la concepció mateixa de l’educació emocional però per a què aquesta esdevingui constructivista, significativa i efectiva, he d’interioritzar i fer meus els seus principis. D’altra manera no podré educar “emocionalment” amb eficàcia i garanties d’èxit.
A més a més, jo tinc un handicap personal que si bé no m’ho impedeix, sí em pot posar obstacles.
Tinc una discapacitat reconeguda. No és física ni és sensorial. I per molts coneixements que adquireixi i per molt bona que pugui ser la meva actitud, certes habilitats socials no domino prou bé. I treballar-les em suposen més esforç que no pas l’estudi en si mateix. Però precisament per aquesta aparent contradicció entre allò que s’espera d’un educador social i la meva manera de ser tan poc sociable, em motiva encara més per superar-me i seguir aquests estudis.
Per extensió, tots plegats, com a futurs educadors/es socials, si no som capaços de treballar com a educadors emocionals competents, podem fer més mal que bé.
David CROS PALLARÈS
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada