Un dret de ciutadania.
Què entenem per drets de ciutadania?
El primer que em ve al cap em porta a l’antiguitat, a la República i a l’Imperi de Roma. I eren ciutadans aquelles persones lliures nascudes a Roma i, posteriorment, es va extendre el reconeixement a les províncies.
Podríem fer un símil respecte a l’actualitat: què ocorre realment amb les persones que vénen de fora? Més concretament, de tercers països de fora de la Unió Europea? Vaja, i sense embuts, persones immigrants o refugiades vingudes de nacions pobres, en guerra o afectades per catàstrofes naturals?
Per molts però insuficients recursos que estiguem posant per acollir-les, no em sembla pas que des dels governs i institucions europees se’ls vulgui rebre i atendre com a ciutadans de debò sinó més aviat com un seguit de números que encaixar en pressupostos nacionals i dades macroeconòmiques.
Com a ciutadans/es de Catalunya tenim un seguit de drets fonamentals reconeguts a la Constitució i a l’Estatut.
“Article 15.
Totes les persones tenen dret a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació, i tenen dret al lliure desenvolupament de llur personalitat i capacitat personal.
Els drets que aquest Estatut reconeix als ciutadans de Catalunya es poden estendre a altres persones, en els termes que estableixen les lleis.”
Per tant, i per extensió, entenc que l’Educació Social en l’exercici de la seva funció socioeducativa i “de transmissió de continguts culturals que habilitin socialment” (Moyano, Acció educativa en el camp social : 18) esdevé un dret de ciutadania, tant per a les persones nadiues d’aquesta terra com per a les nouvingudes, sigui quin sigui el seu origen, el color de la seva pell, les seves creences o els seus valors.
I en l’activació d’aquest dret podem facilitar entre moltes altres qüestions, entre unes i altres persones, el diàleg intercultural, la inclusió social i la solidaritat. O dit d’una altra manera, disposem d’una eina per lluitar contra la xenofòbia i el racisme, l’exclusió social i els prejudicis ètnics.
En qualsevol cas tot sembla quedar-se en un discurs teòric molt bonic perquè molt probablement si ens fixem, observarem que entre les persones amb qui convivim al mateix bloc de pisos sovintegen idees estereotipades molt arrelades sobre les persones immigrants, fortament vinculades al desconeixement i a la ignorància.
No sé, moltes vegades crec que enlloc de donar cursets formatius sobre prevenció en riscos laborals a les empreses, també se n’hauria de donar sobre ètica, humanització i tolerància.
Entenc que com a futurs/es educadors/es socials serem els agents responsables que activarem les polítiques governamentals que vetllen per la inclusió social, però quin serà el nostre paper si qui governa és de signe d’extrema dreta / neoliberal?
Posem-nos en el lloc dels educadors/es socials o professionals similars als Estats Units. O a Brasil. O Àustria. O Itàlia. O Hongria. Cinc països els governs dels quals literalment no volen sentir a parlar d’immmigració.
En un context polític així, quin seria el nostre paper? Si se’ns exigís que hem d’afavorir exclusivament la plena assimilació cultural de les persones nouvingudes a la nostra, xocaria amb valors intrínsecs a l’educació social com la interculturalitat. Com encaixaria cadascun de nosaltres aquesta nova funció en l’exercici de la seva professió?
Ara i aquí, Catalunya rep l’arribada de centenars d’adolescents vinguts d’arreu, especialment del Marroc i regions devastades per conflictes bèl·lics com Síria. I és un assumpte sobre el que s’està improvisant mesures i recursos de tota mena i no sempre es compta amb la complicitat i consens dels ens locals, tan necessaris en les intervencions de primera línia.
Quina feina s’està fent des dels CRAE actualment? Entenc que més enllà de “la guarda i educació d'infants i adolescents (de 0 a 18 anys) a qui s'aplica la mesura d'acolliment simple en institució” i dels programes d’inserció sociolaboral, pisos assistits i centres oberts (entre els 18 i 21 anys), totes les institucions, tant públiques com privades, i cadascun/a dels i les professionals que hi treballen, teixeixen una xarxa de control, seguiment i supervisió sobre cadascun dels adolescents atesos.
Per a l’administració cada adolescent és un individu més que integrar en el sistema, amb el ferm propòsit que procuri no donar problemes i ser productiu, i un número més rere el qual s’amaguen polítiques i interessos per obtenir més fons financers.
Però per a cada persona que treballa pel benestar d’aquests adolescents -sigui en l’àmbit de l’educació social, la pedagogia o la psicologia, per exemple-, és en Mohamed, és la Irina, és el Youssef…
En resum, el tarannà i l’empremta personal de la nostra feina diària ha d’humanitzar la fredor institucional amb la que sovint topen aquestes persones, més enllà dels recursos i serveis de què puguin disposar o dels entrebancs i portes tancades que hagin de superar.
Entenc que com a futurs/es educadors/es socials serem els agents responsables que activarem les polítiques governamentals que vetllen per la inclusió social, però quin serà el nostre paper si qui governa és de signe d’extrema dreta / neoliberal?
Posem-nos en el lloc dels educadors/es socials o professionals similars als Estats Units. O a Brasil. O Àustria. O Itàlia. O Hongria. Cinc països els governs dels quals literalment no volen sentir a parlar d’immmigració.
En un context polític així, quin seria el nostre paper? Si se’ns exigís que hem d’afavorir exclusivament la plena assimilació cultural de les persones nouvingudes a la nostra, xocaria amb valors intrínsecs a l’educació social com la interculturalitat. Com encaixaria cadascun de nosaltres aquesta nova funció en l’exercici de la seva professió?
Ara i aquí, Catalunya rep l’arribada de centenars d’adolescents vinguts d’arreu, especialment del Marroc i regions devastades per conflictes bèl·lics com Síria. I és un assumpte sobre el que s’està improvisant mesures i recursos de tota mena i no sempre es compta amb la complicitat i consens dels ens locals, tan necessaris en les intervencions de primera línia.
Quina feina s’està fent des dels CRAE actualment? Entenc que més enllà de “la guarda i educació d'infants i adolescents (de 0 a 18 anys) a qui s'aplica la mesura d'acolliment simple en institució” i dels programes d’inserció sociolaboral, pisos assistits i centres oberts (entre els 18 i 21 anys), totes les institucions, tant públiques com privades, i cadascun/a dels i les professionals que hi treballen, teixeixen una xarxa de control, seguiment i supervisió sobre cadascun dels adolescents atesos.
Per a l’administració cada adolescent és un individu més que integrar en el sistema, amb el ferm propòsit que procuri no donar problemes i ser productiu, i un número més rere el qual s’amaguen polítiques i interessos per obtenir més fons financers.
Però per a cada persona que treballa pel benestar d’aquests adolescents -sigui en l’àmbit de l’educació social, la pedagogia o la psicologia, per exemple-, és en Mohamed, és la Irina, és el Youssef…
En resum, el tarannà i l’empremta personal de la nostra feina diària ha d’humanitzar la fredor institucional amb la que sovint topen aquestes persones, més enllà dels recursos i serveis de què puguin disposar o dels entrebancs i portes tancades que hagin de superar.
Per qualsevol de tots nosaltres la vida pot transcórrer per mil i un esdeveniments que poden marcar-nos d’una manera significativament tràgica i/o dramàtica i que fan trontollar els ciments sobre els que cadascun ha construït el seu projecte de vida a mig i llarg plaç.
Tenir un accident fent escalada i quedar-nos paraplègics. Enganxar-nos a les drogues com l’alcohol i no ser capaços de sortir-ne. Provocar imprudentment la mort de terceres persones en un accident de trànsit i acabar empresonats durant anys. Envellir sols, sense cap xarxa familiar de suport i amb una malaltia neurodegenerativa com l’Alzheimer. Quedar-nos sense feina als 45 anys anys i no trobar-ne per enlloc durant mesos. Sense veure-ho venir ser víctimes del maltractament i la violència de gènere dins la teva pròpia llar que esdevé un infern. Ser pares i mares d’una criatura amb Síndrome de Down. La llista podria ser infinita. I us recomano la lectura de Corazones de papel, de Raúl Úbeda López.
“Una obra basada en fets reals de persones que han viscut una impactant experiència. Vuit supervivents que redacten llurs vides en diaris per donar-los a conèixer i, a la vegada, conscienciar que la superació és una realitat si es creu en ella.”
Doncs bé, rere cadascuna d’aquestes persones i llurs experiències, d’una manera més o menys significativa, hi podem trobar l’acció socioeducativa d’un/a educador/a social.
L’educació social, com l’educació, la sanitat i la prestació de subsidis i serveis socials, esdevé un dret de ciutadania perquè tots nosaltres podem necessitar dels seus recursos i professionals.
Així com també les persones nouvingudes d’arreu. Perquè més enllà dels orígens, tant un bebè nascut en un hospital del servei català de la salut com un adolescent immigrant sense família (MENA) que arriba amagat en un tràiler, han de tenir reconeguts els mateixos drets.
Més enllà de fronteres, murs i filats amb concertines, allò que malauradament decideix l’exclusió d’unes persones d’altres no és el color de la pell o la seva cultura, sinó la pobresa. I compartir no és precisament un do natural de les persones. I la limitació dels recursos esdevé l’argumentari principal per justificar determinades polítiques pseudoracials, com la de Donald Trump, per exemple.
David CROS PALLARÈS
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada