El desenvolupament afectiu al llarg de la vida.

Reflexió en relació al desenvolupament afectiu en totes les etapes del moment vital.

La ponència de Pepa Horno és tota una lliçó magistral que posa llum sobre un fet universal que supera el pas inexorable del temps i l’empremta de les civilitzacions: l’amor, entès com una força que ens impulsa cap al bé i alhora ens nodreix.

Tots nosaltres, des de què naixem fins que emprenem el vol, som acompanyats per aquelles persones que tenen cura del nostre benestar, que vetllen per la nostra integritat i protecció, i es preocupen del nostre desenvolupament i creixement personals. Els nostres pares.

No sols ens procuren un sostre que ens dóna aixopluc i refugi, ens alimenten per no passar mai gana i ens cuiden quan ens trobem malalts. També el caliu i la tendresa que desprenen les seves paraules, les seves abraçades i els seus petons reconforten el nostre cor i el nostre esperit.

Heus aquí la clau que permet un desenvolupament personal constructiu i enriquidor, l’afecte que rebem de menuts, sempre i quan aquest sigui el més adequat.

Parafrasejant el guió d’una pel·lícula (“Siempre Alice”), l’aportació de Pepa Horno entra dins de la gran tradició acadèmica de saber més i més sobre menys i menys fins que ho sabem tot sobre res.

Quan som pares, eduquem i transmetem uns coneixements, unes habilitats i unes actituds als nostres fills sense un manual sota al braç. Ser pares no és quelcom aritmètic i racional que respongui a una lògica matemàtica. Respon més a una capacitat intuïtiva i a l’experiència que resulta de la suma de les pròpies vivències personals.

Com prou bé descriu Erik Erikson en les etapes del desenvolupament (1980), en cada etapa del cicle vital, se succeiran un seguit de fets, oportunitats i contratemps que marcaran un abans i un després en la percepció i comprensió del món, dels altres i de nosaltres mateixos que ens permetrà descobrir tant coses meravelloses i singulars com també espantoses i vergonyoses.

Conforme anem creixent, i ja no sols des de la maduració biològica quan som petits sinó també des de la maduresa psicològica quan som adults, podem ampliar l’horitzó del nostre coneixement i bastir-nos de recursos i estratègies per afrontar cada nou repte personal, però és la nostra intel·ligència emocional la que acabarà per determinar l’èxit o el fracàs de les decisions que prenguem.

Decisions que són fruit de com hem viscut les relacions personals -especialment amb els pares-, i de com ens hem ubicat i sentit en relació als altres, sobretot durant la nostra escolarització.

És així com la infància i adolescència emergeixen com etapes sensibles en les que la flexibilitat i plasticitat neuronal permeten l’aprenentatge i regulació no ja de raonaments sinó també d’emocions, sensacions i sentiments.

Per tant, més enllà de plantejaments conceptuals com, per exemple, els models educatius dins la unitat familiar d’I. MacCoby i J. Martin i teories com el model evolutiu de Bowlby,  des de casa i des de les escoles podem educar de manera integral els infants i adolescents, i dotar-los de recursos personals que els permetin enfrontar-se amb fortalesa, seguretat, esperança, amor i confiança a les situacions que la vida adulta els portarà. I les persones adultes que participem genèricament com a educadors, tant si hi tenim o no lligams familiars, hem d’acompanyar en aquest procés amb la responsabilitat d’esdevenir alhora un referent i un model emocionalment intel·ligent.

Davant de la mateixa situació o percepció d’un objecte, una persona, un lloc, un succés, un record, una situació imaginada… dues persones poden sentir emocions diferents, i això és perquè la interpretació personal que en fan és la que determina quina emoció es desperta.

Aquesta interpretació anirà vinculada a un sistema propi de creences, valors i pensaments, i generarà una emoció que la persona sentirà al cos i que la motivarà a manifestar-la cap a l’exterior, sovint, per mitjà d’una acció.

Per tant, i des d’una perspectiva conceptual organicista en la que tots els elements s’influeixen mútuament, podem comprendre que les nostres accions poden respondre a les nostres emocions i, alhora, les nostres emocions als nostres pensaments. I no podem abordar cap dels tres elements per separat. Com tampoc podem pretendre educar en la manera més adequada d’actuar sense educar abans en la manera de sentir i de pensar.

I, a mesura que el desenvolupament cognitiu i intel·lectual vagi consolidant-se, la persona podrà ser protagonista exclusiva del seu propi empoderament personal, ser conscient dels seus propis sentiments i conseqüent amb les seves decisions.

Durant la infància i l’adolescència es fan imprescindibles les pautes i orientacions de les persones adultes amb qui construim un vincle, juntament amb la cognició i les interaccions socials, doncs la suma conjunta facilita una comprensió i regulació emocional efectives.

Però és durant l’adultesa i la vellesa que el llarg procés de maduresa personal ens condueix, més tard o més aviat en uns o altres casos, a una fase de dialèctica i relativitat que ens permet qüestionar i redefinir de manera més cabdal totes i cadascuna de les nostres experiències i des de totes les perspectives possibles: emocional, social i intel·lectual.

I s’inverteixen els rols i, en la mesura que esdevenim gradualment un referent per a les generacions posteriors, passem d’alumnes a mestres i transitem de l’aprenentatge a l’educació. 

Com a educadors i educadores socials serà important diferenciar l’ésser de cada persona  d’allò que pensa, sent o fa. Perquè si som conscients que no sols som només el que pensem, sentim o fem ens donem la possibilitat de canviar-ho. Perquè dins de cada hi ha algú que pot canviar el que pensa, sent i fa: el nostre jo.

Un jo sobre el que construïm una identitat holística en la que conjuguem múltiples dimensions: emocional, psíquica, física, intel·lectual, social i espiritual.

I en cadascuna de les diferents etapes del cicle vital les emocions són un element més que ens permet bastir aquesta identitat, i la manera com aprenem a gestionar les emocions ens faculta per consolidar cada nou esglaó i seguir pujant.

A més, com ja apunta la teoria ecològica de Bronfenbrenner (1979), en cada etapa uns o altres contextos socials esdevindran clau: la família, l’escola, l’institut, la universitat, el(s) lloc(s) de treball, la parella, les amistats més íntimes, l’assumpció de responsabilitats en la cura de familiars directes -fills, pares o avis-... i en la capacitat d’adaptació i compromís en cadascun trobarem l’èxit o el fracàs de la nostra participació.

Com a futurs educadors i educadores socials hem de comprendre que amb les eines i els recursos de l’educació emocional farem, de facto, un acompanyament perquè aquest jo arreli i creixi amb fermesa i llibertat com l’arbre que ens descriu Pepa Horno al final de la seva ponència.

Un arbre el fruit del qual sigui una intel·ligència emocional amb la que cada persona, tingui l’edat que tingui i siguin quines siguin les seves circumstàncies personals, pugui gestionar de manera òptima les emocions i els sentiments i, alhora, utilitzar correctament altres habilitats, inclosa la intel·ligència intel·lectual.

Retornant al principi, només hi ha una premissa per activar aquesta intel·ligència emocional: hem de prendre la decisió d’estimar des de l’altruisme, l’agraïment, la confiança i la tolerància. Sols així podem alliberar-nos de cadenes com prejudicis, rols i estereotips; de tenalles com la por i el desconeixement que ens paralitzen i ens deshumanitzen.

FONTS CONSULTADES.

• Ponència de Pepa Horno al Fòrum VíaENcuentro 2017 a Barcelona (3 i 4 de juny de 2017). Recuperada de l’enllaç https://m.youtube.com/watch?v=Mt2KLCr_t0c publicat el 29 d’octubre de 2017 per ViaManos.
• Mariscal, S., Giménez-Dasi, M., Carriedo, N., i Corral, A. (2009). El desarrollo psicológico a lo largo de la vida. Madrid: McGraw-Hill/UNED.

David CROS PALLARÈS

https://www.linkedin.com/in/davidcrospallares/